Ressenya: “Shakespeare enamorat”

“ELS AMORS IMPOSSIBLES ACABEN EN LLÀGRIMES I UN VIATGE”
La major part de persones hem experimentat l’amor com una de les forces més grans en el món, sense examinar fins quin punt ens allibera o ens destrueix. Sens dubte ens servix com a font d’inspiració constant, que alimenta les nostres idees i motivacions. L’amor és l’energia en la ploma de l’autor ja siga per un amor idíl.lic, fa brotar versos desenfrenats i apassionats; o bé per un amor impossible que transforma el dolor i les llàgrimes en versos esgarradors.
En aquest cas en la pel.lícula del director John Madden “Shakespeare enamorat” estrenada en 1999 podem trobar un William Shakespeare interpretat per Joseph Fiennes, que desesperat per la falta d’inspiració, busca una musa que li torne la màgia als seus versos.
Serà Gwyneth Paltrow encarnant el paper de Viola qui porte a terme aquesta feina, unes
voltes com Thomas Kent, com Romeu o finalment com Julieta.
La pel.lícula, còmica i divertida, romàntica ( a voltes massa) o inverosímil en les seues
ultimes escenes, ens situa en el món del teatre en l’Anglaterra isabelina, on les dones no
podien actuar i eren els homes qui interpretaven els papers femenins i on els matrimonis eren per interès, no per amor. És un reflex prou fidel de l’època, encara que llunyana històricament, ens permet sentir-nos identificats amb alguns personatges, com amb Viola que lluita incansablement per aconseguir el seu somni de ser actriu i més tard pel seu amor amb el poeta i a voltes pedant, qui utilitza la seua lírica i la seua facilitat amb les metàfores o hipèrboles per conquistar descaradament la jove aristòcrata encara que com és habitual en el teatre isabelí, estan destinats a la fatalitat i l’impossibilitat del seu amor.
El llargmetratge, posa el seu punt de partida en un clímax intens on tots els personatges
amb els seus problemes individuals es presenten frustrats, tristos o ansiosos amb la
necessitat de solucions. Segons es va desenrotllant la trama s’experimenten moments de
descens que se solucionen en escenes molt “apassionades” o divertides.
Aquesta història d’amor i lletres, ens invita a reflexionar sobre tot el que ens provoca l’amor sense importar els dogmes religiosos, les lleis morals, o l ́estament social. És l’exemple clar de tot el que ens pot engrandir sentir-nos volguts així com estimar. William i Viola són la història d’un amor impossible, a l’igual que Romeu i Julieta, amb els quals es pot observar similituds entre ambdós amors, tan impossibles com intensos. A més, ens ajuda a entendre d’una manera fictícia com va crear Shakespeare, la seua famosa obra dels amants de Verona, així com la presència fugaç de Christopher Marlowe, qui és capital per a la creació de l’obra.
Cal destacar que tant el final de Romeu i Julieta como el de la pel.lícula no tenen un
desenllaç feliç on els amants menjen perdius sinò que com diu la reina Isabel “ els amors
impossibles acaben en llàgrimes i un viatge” . Moltes llàgrimes per tot arreu i un viatge que no aconsegueix matar l’amor que hi ha entre els joves, sinó que servix d’inspiració per a les seues futures obres i que eleva la seua amada més enlllà de la distància i els mars, al record etern del genial dramaturg anglés William Shakespeare

Clara Esther Hernández Viñals

RESSENYA DE L’OBRA: ODISSEU “TOT ESTRANGER MEREIX HOSPITALITAT”

?

Odisseu es va representar al teatre Payà de Borriana el dimarts 25 d’Octubre per a alumnes de tercer i quart d’ESO i Batxillerat.

Amb l’autoria del Grup Galatea, dirigida per Sergio Villanueva i interpretada per Jordi Ballester en solitari; mescla la narració dels fets clàssics ( viatge d’Ulisses) amb la música i la llum que contextualitzen l’espai i les situacions. Al mateix temps es busca una línia dramàtica paral.lela que tracta el viatge-èxode dels refugiats de la part oriental del mediterrani. L’espectacle pretén crear una partitura doble on es puga escoltar el cant de l’Odissea d’Homer i fer una segona lectura del que està passant actualment amb la situació
dels refugiats.
Jordi Ballester va interpretar en forma de monòleg acompanyat de quatre elements decoratius que amb un poquet d’imaginació ens permetien imaginar i situar-nos en un camp de refugiats o en un vaixell al mar; també ens podíem situar a una cova, una illa o tal volta una batalla èpica. La seua actuació senzilla facilitava que els alumnes ens posàrem al seu paper i poguérem entendre tant a Ulisses com al refugiat.
L’ambient a la sala va estar espectacular i sorprenent pel comportament dels alumnes que vam tindre una actitud receptiva. No hi va haver excessius sorolls ni interrupcions durant l’obra; encara que sempre hi ha algú que provoca la discordia.
En la meua opinió és cert que existeix una paral.lelisme entre les vicissituds que afronta Ulisses durant el seu viatge de tornada a Ítaca i l’odissea amb que es troben els refugiats en eixir del seu país en busca de seguretat. Aquest teatre ens invita a reflexionar sobre la perseverància, el nivell de deshumanització actual i la necessitat d’ajudar i col.laborar amb els refugiats. Una frase col.locada estratègicament per a mi es la més destacable de tota l’obra: “Tot estranger mereix hospitalitat”; ens fa pensar i relacionar dos punts de vista ja que Ulisses durant la seua travessia troba hospitalitat i bona recepció en quasi tots
els llocs on hi arriba; al contrari que els refugiats que es veuen limitats a l’hora de moure’s pel continent europeu i no obtenen gens d’hospitalitat als països on van. Al mateix temps de conscienciar sobre l’actual situació de crisi humanitària amb què ens trobem, coneixem el clàssic grec d’Homer que és la base de la literatura actual. Per finalitzar, em sembla molt
recomanable aquesta obra tant per a adults com per a adolescents que vulguen passar una estona entretinguda, didàctica i molt interessant. Sense cap dubte ha estat una bona iniciativa per part del professorat per a ampliar conceptes i competències.

Clara Esther Hernández Viñals 1 BATX B